L’etimologia de Juneda, segons els estudis fets per diversos lingüÃstics, té diverses interpretacions: l’arabista –refugi, lloc elevat/enlairat, jardÃ/hort, nom propi Junâda-; la cèltica: cruïlla de camins, i la llatinista: famÃlia romana/nom romà , Junius/Junieta. Més enllà d’aquestes consideracions, les darreres investigacions fetes per Joan Coromines i Pere Balañà , asseguren que el topònim de Juneda és, sens dubte, d’origen arà bic malgrat no coincidir en el significat.
La vila actual és d’origen medieval (però en el seu terme es troben restes de l’edat de bronze, ibèriques, romanes i musulmanes), i tenia un traçat emmurallat que formava la vila closa, un conjunt monumental amb carrers estrets, tortuosos i costeruts que envolten el turó del calvari, anomenat també la Costa. Avui encara es conserva, degudament restaurada, una de les portes gòtiques (segle XIV) d’accés: el portal del Lamarca (o del Marca), que era l’antic portal d’Arbeca, lloc on hi havia el castell en el qual residien els Ducs de Cardona, antics senyors de la vila.
A la part més alta del nucli històric, hi ha el pou del Gel, bastit a finals del segle XV o principis del XVI, perfectament conservat, i amb una capacitat de 300 m3, que servia per conservar i abastar de gel medicinal i altres medicaments la població. A sobre seu, la plaça de les Tres Creus és un excel·lent mirador per contemplar la plana d’Urgell. També s’hi conserven algunes cases monumentals com l’antiga casa de la vila, al carrer de la Carnisseria, i cal Col·lector, cal Xammar, cal Bosch i altres cases al carrer de Pinell.
Al peu de la vila closa es troba la plaça on hi ha edificada l’Església Parroquial dedicada a la Transfiguració del Senyor, d’estil barroc tardà amb un magnÃfic campanar vuitavat. Es va començar a construir l’any 1740 i fou consagrada el 17 de novembre de 1748. L’altar major barroc va ser destruït durant la guerra civil de 1939-1939. Va ser considerat una joia del barroc acadèmic, fet per l’escultor Antoni Ochando, de ConstantÃ, i havia estat valorat com un dels millors altars de la Catalunya del segle XVIII.
A la plaça de l’Església s’hi troben també cases antigues, algunes recentment restaurades, com la casa Bragós (l’última que conserva l’antic traçat porxat de la plaça) i la casa Freixes, del segle XVIII; també trobem cal Sec de l’Albi, al carrer del Forn, i cal Saprià , un magnÃfic exemple de casa palau neoclà sic amb esgrafiats, datada el 1798; al xamfrà amb el carrer Major connectant amb l’eixample de la vila (l’antic Raval), que conserva un traçat del carrer porxat d’estil popular, hi ha cases del segle XVI (cal Fusteret), del XVII (ca la Sabatera, cal Cabeça, cal Tomaset), del XVIII (cal Saprià , la Rectoria) i del XIX (cal Metge, l’Ajuntament o cal Barber).
La Botera és un carrer molt estret que antigament era el desguà s de les aigües del carrer Major i ara connecta el carrer Major amb el carrer del Doctor Cornudella, on actualment hi radica el Museu Etnològic i d’Arqueologia (a l’espera del seu trasllat definitiu al complex cultural del Molà de la Cooperativa), amb una important col·lecció d’estris, eines i mà quines relacionades amb la vida rural, els oficis antics i el parament tradicional de la llar.
